L'accessibilitat en els transports públics de Barcelona (II part)

P. Vosaltres preteneu convertir-vos en un lobby, un grup de pressió?

Maria José Vázquez: No, un lobby no. Actuem com a representants electes a la ciutat de Barcelona del col·lectiu de disminuïts. A través de l'Institut Municipal de Disminuïts, que és un òrgan de participació municipal del qual l'òrgan de govern principal és una junta rectora que està composada per deu representants de les persones amb disminució i deu regidors. L'Institut Municipal de Disminuïts de la ciutat de Barcelona té un sistema de representació mitjançant el qual, cada quatre anys, els disminuïts d'aquesta ciutat escollim els nostres representants, els votem.

P. Això és exclusiu de la ciutat de Barcelona?

Benito Durán: Si. No en tots els ajuntaments d'altres ciutats existeix una forma d' organització d'aquesta mena.

P. ¿Feu un treball de base?

Maria José Vázquez: Cadascun de nosaltres treballa a diferents nivells. Per exemple, jo pertanyo a una associació de barri realitzant un treball molt connectat amb l'entramat del mateix i pertanyo a una associació de persones amb deficiències físiques, ECOM, que aglutina a 119 associacions d'àmbit estatal. Benito treballa en una associació que es dedica a un tema més específic de la seva disminució.

Benito Durán: En el fons, es tracta d'incidir en els llocs en els que estem vivint. Aquesta incidència té dos potes: una intentant que qualsevol reivindicació ciutadana assumeixi les nostres pròpies reivindicacions...

P. Un exemple...

Maria José Vázquez: Per exemple, si es planteja la remodelació d'un carrer que aquesta contempli l'accessibilitat. I, per una altra part, intentem que el propi disminuït s' incorpori a aquesta lluita, a aquestes reivindicacions.

Maria José Vázquez: Nosaltres creiem molt en els drets de les persones. Moltes de les nostres campanyes es basen en el compliment de la legislació. Una legislació que ha estat pionera a la nostra comunitat autònoma, estem parlant de la llei d'accessibilitat. I ara estem treballant en el tema de la denúncia. Es a dir, portar qualsevol infracció de la llei en el tema de l'accessibilitat als tribunals. La llei d' accessibilitat ja porta dotze anys en funcionament, a aquestes altures la ciutat de Barcelona hauria de ser una ciutat accessible i no és així. El que més ens preocupa és que es segueix construint sense accessibilitat. També és cert que Barcelona té un col·lectiu de persones amb disminució molt fort.

P. Abans parlàveu de l'exclusivitat de la ciutat de Barcelona en relació amb l' accessibilitat...

Benito Durán: Potser la diferència que pot haver en relació amb l' accessibilitat entre Barcelona i altres ciutats és que la nostra ciutat té un motor. I aquest motor és l' Institut Municipal de Disminuïts que està pressionant a través d' una organització com la Federació ECOM, que està representada en aquest institut el que fa possible que l' accessibilitat avanci molt més ràpid que ho estan fent en altres llocs.

Maria José Vázquez: Aquí s'està treballant amb un altre concepte que jo crec que a la llarga ha donat bastants bons resultats. I és el fet de que hem treballat sempre amb el criteri de que no érem solament nosaltres els que teníem que defendre els drets sinó que tot l'entramat social els assumís. I jo crec que ara hi ha que estar alerta per a que es segueixi mantenint aquesta tàctica. Que qualsevol entitat quan realitzi reivindicacions veïnals es plantegi també el tema de les persones amb disminució. Això costa molt...

P. Pel que fa a realitzacions concretes...

Maria José Vázquez: Tenim el transport porta a porta. Aquesta modalitat de transport funciona de tal manera que un usuari que té unes característiques de mobilitat reduïda el sol·licita. Aquest servei es pot donar de dos maneres: a través d'un taxi adaptat o bé a través d'un microbús que seria un servei col·lectiu per a recollir per rutes 3 ó 4 ó 5 persones que tenen orígens distints i destins comuns o a xarxes amb orígens comuns i destins distints.

P. ¿I el cost d' aquest servei?

Benito Durán: El preu és el d' un bitllet de transport normal perquè considerem que els ciutadans encara que siguin disminuïts són ciutadans i per tant tenen dret al transport en les mateixes condicions i els mateixos horaris i el mateix cost econòmic que qualsevol altre ciutadà. Aquesta és una experiència pionera que va començar fa uns vint anys i Barcelona és una de les ciutats que ho té implantat i a més a més amb el criteri de considerar-lo com un transport igual que la resta.

Textos i fotos: Ernesto Bravo C.