QUAN ELS DEBATS COMENCEN MALAMENT
Carles Campuzano*

Amb l'aprovació el passat 7 de juliol del Projecte de Llei de reforma de la llei d'immigració, el Govern Aznar donava llum a una modificació ja anunciada el passat 22 de desembre, just en la sessió, la darrera sessió d'aquella legislatura, en la que s'aprovava definitivament el text legal que venia a substituir la fins aleshores vigent llei d'estrangeria de l'any 1985. Un anunci confirmat durant la recent campanya electoral i que els resultats del passat 12 de març feien pràcticament inevitable.

Una proposta de reforma feta molt des de la pressa, i d'aquí d'absència de consulta amb el Consell d'Estat i el Consejo General del Poder Judicial tal i com la transcendència de la matèria que aborda la nova llei aconsellava que, òbviament, no consisteix en la millor manera d'abordar la gestió del fenomen de la immigració.

En la gènesi d'aquesta reforma, o potser millor d'aquesta contrareforma, hi podem trobar, fonamentalment, més explicacions de caràcter partidista, que raons de fons. I faig aquesta afirmació des del convenciment que amb un bon desenvolupament reglamentari de la llei i amb una pràctica, per part de l'Administració, rigorosa , aquells aspectes que podien preocupar a un Govern, des la lògica del compliment dels diversos compromisos internacionals assumits per Espanya, de la gestió del flux migratori, de les possibilitats d'actuar davant l'incompliment de la llei per part de persones immigrants, o qualsevol altre dels arguments que avui s'estan adduint per part dels portaveus governamentals, podien haver trobat aplicacions molt sensates i prudents.

El Govern ha decidit forçar el canvi de la llei i a més ha creat un estat, entre l'opinió pública, favorable al mateix. Ha utilitzat dos arguments. D'una banda, ha dit que la llei ha provocat un augment de les entrades irregulars d'immigrants, tot mantenint aquesta afirmació en la comparació amb les xifres de pasteres interceptades o immigrants retornats al seu país d'origen en aquests mesos de l'any, amb les xifres del conjunt de l'any 1999, obviant el fet que si la comparació l'anéssim a fer amb els anys 1991 i 1996, ens adonaríem que és precisament l'existència d'un procés de regularització extraordinari, com el que ara s'està produint, el que sempre provoca un augment de les entrades irregulars. No hi ha més "pressió migratori" l'any 2000, que en els anys 1991 o 1996. I és que un debat seriós sobre la gestió del flux migratori ens hauria de portar, també, a discutir com afrontem la realitat de la immigració irregular, quins són els seus orígens, com tractem a les persones que es troben en aquesta situació i quines han estat les responsabilitats de les polítiques desenvolupades fins ara i que han provocat l'actual situació. Unes polítiques que han comportat, entre d'altres qüestions, que pels volts del juny de l'any passat hi hagués a Espanya al voltant de 100.000 immigrants en situació irregular, amb tot el que implica per a la dignitat d'aquestes persones, i amb totes les conseqüències de caràcter social que se'n deriven. La manca de política de gestió del flux migratori, que ha caracteritzat l'actuació dels Governs en els darrers anys i les mancances del marc legal de l'any 1985 ens donen pistes per entendre aquest fenomen. Però hi ha més qüestions a valorar. I és que seria bo que assumíssim que, fins i tot al marge del procés de regularització extraordinari en marxa, no hi ha altre efecte "crida" que l'atur, la pobresa, la misèria, la manca de llibertat i respecte pels drets humans en els països d'origen de la immigració. No acceptar aquesta evidencia i, a més, no desenvolupar les polítiques de desenvolupament i cooperació que se'n deriven és una greu irresponsabilitat que ens afecta a tots.

Per altra banda, i com a segon argument, el Govern ha afirmat que la nova llei anava contra els acords de Tampere. La recent decisió del Govern de no demanar un dictamen al Consell d'Estat, que és preceptiu sempre que es legisli en base acords internacionals o intergovernamentals, invalida aquest argument, en la mesura que queda clar que el projecte de llei no es promou en desenvolupament de cap acord d'aquestes característiques. Per altra banda, els acords de Tampere són, en tot cas, unes conclusions d'una cimera de Caps d'Estats de la Unió europea, que hauran d'orientar l'acció de la pròpia Unió i els seus membres, i com a tal conclusions són prou genèriques i per tant interpretables. Tota una altra qüestió, bastant més rellevant, és la que es deriva del procés de comunitarització de la política d'immigració que implica el Tractat d'Amsterdam

Arguments fal·laços, per tant, que només ens fan entendre la utilització partidista que el Partit Popular n'ha fet fins ara de la qüestió migratòria.
La reforma, però, és inevitable i al meu entendre caldria que fóssim capaços d'aprofitar el procés que s'obre per marcar-nos quatre grans objectius en els propers mesos:

1- Assolir un gran Pacte d'Estat per a la integració social de la immigració i la convivència ciutadana, que situés el debat al voltant de la immigració fora de l'àmbit partidista i de la seva utilització amb finalitats electorals.

2- Promoure una veritable política global d'immigració, fonamentada en la gestió intel·ligent dels fluxos migratoris, la posta en marxa de potents polítiques públiques orientades a la integració social i a combatre l'exclusió i la generació de recursos i iniciatives orientats al desenvolupament social, econòmic i democràtic dels països d'origen de la immigració

3- Esforçar-nos en el tràmit parlamentari d'aquesta tardor en recuperar el consens en la definició del nou marc legal. El PP ha d'entendre que la seva majoria absoluta no és suficient per aprovar la nova llei i els grups de l'oposició no han de caure en la temptació de convertir la qüestió migratòria en àmbit preferent de la seva legitimat acció d'erosió del Govern

4- Preparar, de manera clara, al conjunt de la nostra societat dels canvis que la immigració d'origen no comunitari provoca i provocarà en el nostre model social i cultural.

Crec que ens esperen un seguit de mesos complicats (la discussió parlamentaria de la llei, l'acabament del procés extraordinari de regularització, les previsions pel contingent de l'any 2001,...) en els que ens convindria a tots a recuperar un mínim sentit comú i a encetar, de veritat un procés social i polític que ens condueixi a assentar les bases de veritat del canvi de xip que el conjunt de la ciutadania i dels poders públics ens convé afrontar en l'àmbit de la immigració. És evident que no hem començat bé, però no es menys cert que tenim marge per corregir-nos

*Carles Campuzano es diputat per CIU en el Congres dels Diputats.